CANT DE VICENT

Rio-Turia-1967-3.jpg
riu Túria, València


...a unes tres milles de la mar, a la banda
occidental del riu Guadalaviar, sobre el qual
hi ha cinc ponts...
Sir John Talbot Dillon

PENSE que ha arribat l'hora del teu cant a València.
Temies el moment. Confessa-t'ho: temies.
Temies el moment del teu cant a València.
La volies cantar sense solemnitat,
sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,
sense picapedrers i sense obra de moro.
Lavolies cantar d'una manera humil,
amb castedat diríem. Veies el cant: creixia.
Lentament el miraves créixer com un crepuscle.
Arribava la nit , no escrivies el cant.
Més avant, altre dia, potser quan m'haja mort.
Potser en el moment de la Ressurecció
de la Carn. Tot pot ser. Més avant, si de cas.
I el tema de València tornava, i se n'anava
entre les teues coses, entre les teues síl·labes,
aquells moments d'amor i aquells moments de pena,
tota la teua vida -- sinó tota la vida,
allò que tu saps de fonamental en ella --
anava per València, pels carrers de València.
Modestaments diries el nom d'algun carrer,
Pelayo, Gil i Morte...Amb quina intensitat
els dius, els anomenes, els escrius! Un poc més,
i ja tindries tota València. Per a tu,
València és molt poc més. Tan íntima i calenta,
tan crescuda i dolguda, i estimada també!
Els carrers que creuava una lenta parella,TC11448_VALENCIA.jpg
els llargs itineraris d'aquells duies sense un
cèntim a la butxaca, algun antic café,
aquella lleteria de Sant Vicent de fora...
La casa que estrenàveu en estrenar la vida
definitivament, l'alegre veïnat.
l metge que buscàveu una nit a deshora,
la farmàcia de guàrdia. Ah, València, València!
El naixement d'un fill, el poal ple de sang.
aquell sol matiner, les Torres dels Serrans
amb aquell breu color inicial de geranis.
Veus, des del menjador, per la finestra oberta,
Benimaclet ací, enllà veus Alboraia,
escoltes des del llit les sirenes del port.
De bon matí arribaven els lents carros de l'horta.
Els xiquets van a l'escola. S'escolta la campana
veïna de l'església. El treball, el tenaç
amor a les paraules que ara escrius i has dit sempre,
des que et varen parir un dia a Burjassot:
com mamares la llet vares mamar l'idioma,
dit siga castament i amb perdó de la taula.
Ah, València, València! Podria dir ben bé:
Ah, tu, Val`ncia meua! Perquè evoque la meua
València. O evoque la València de tots,
de tots els vius i els morts, de tots els valenciants?
Deixa-ho anar. No et poses solemne. Deixa l'èmfasi.
L'èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígines.
Més avant escriuràs el teu cant a València.

Vocabulari
Solemne: seriós, majestuós, que imposa
Poal: galleda
COMENTARI DE TEXT

Context:
Aquest fragment està situat al llibre de meravelles de Vincent Andrés Estellés, que va ser escrit cap a l'any 1971.

Significat:
En aquest poema l'autor es pregunta a sí mateix que per què no escriu sobre la ciutat de València. Durant tot el poema es va autoqüestionant de com és que no escriu si te les paraules adients, però d'alguna manera acaba descrivint la ciutat ja que va parlant dels seus carrers, de l'escola, l'església, és a dir, d'elements quotidians. Aquesta mena de descripció la va fent mentres es pregunta com començar a escriure sobre València, però tot i així acaba parlant dels seus elements quotidians que és el que més li agrada l'autor de la ciutat, la vida a València. Podem dir que fa una descripció inconscient de la vida a València, tot i que diu que no troba paraules per descriure-la. A més a més el títol d'aquest poema va dedicat a ell, ja que quan diu Vicent es refereix a ell i quan parla de "tu" en el poema també es parla a sí mateix per això podem dir que s'auto-interroga.

Tema:
Estellés es qüestiona sobre perquè no escriu sobre València, si té les paraules adients i sap com fer-ho.

Estructura:
Aquest poema no està separat per paràgrafs, és a dir, no té una estructura per estrofes i està format per 54 versos. Els seus versos són tots alexandrins, de dotze síl·labes, ja que es produeix una cesures a la meitat del vers, cosa que fa que en alguns que puguin ser de tretze, es converteixen en dotze. Tot i tenir una mètrica, no té una rima, això vol dir que és de vers lliure.
Tot i no tenir estrofes té unes parts internes relacionades amb el tema, podríem dir que té tres parts diferenciades. La primera part aniria de la línia 1 fins a la 19, aquí l'autor es pregunta perquè no escriu sobre València si té les paraules. La segona part la trobaríem de la línia 20 fins a la 46, en aquesta part Estellés en descriu inconscientment la vida quotidiana de Valèncis. La tercera part va des de la línia 47 fins al final, en aquí l'autor retorna a esmentar el seu amor cap a la ciutat a València i que algun dia escriura sobre ella.

To poètic:
Estellés en aquest poema agafa un to no solemne, és a dir no vol ser seriós ni majestuós, ell mateix ho diu en el poema, però això només al seu començament. Més endavant comença a variar cap a un to quotidià, ja que no hi posa èmfasi en el que diu i ho fa amb tranquil·litat i normalitat. Tot i així, en un moment donat agafa un to irònic i irreal ja que diu que el cant a València l'escriurà quan s'hagi mort (línia 11) i després retorna a un to quotidià com el del principi. Però a partir del final del poema (línia 47) agafa un to emotiu i íntim ja que parla de les coses quotidianes de València, però són les coses que fan que aquesta ciutat li agradi, a més a més utilitza un to directe ja que es parla clar a si mateix.

Resursos expressius:
Aquest poema no té un gran nivell de sonoritat ja que no fa gaires al·literacions, tot i que hi ha una gran repetició de paraules com "sense" o "València". Aquestes repeticions les fa per donar insistència en el que vol dir vol parlar del seu amor per València i ens ho repeteix per insistir, sobretot quan agafa el to emotiu, el mateix ens ho fa amb la paraula "sense" ja que d'alguna manera ens vol dir que no sap com fer-ho, aquestes repeticions de paraules es diu anàfora.
Podríem considerar com a recursos la utilització de la segona persona del singular de tots els verbs, ja que estan tots en aquesta persona quan l'autor s'està parlant a ell mateix i tot el que diu va dirigit a ell. A més a més el títol ens ajuda a saber que el poema va dirigit cap a ell ja que Vicent, és el seu nom. Aquest tipus de recurs origina un diàleg interior que fa que l'autor es parla a sí mateix, però sense haver-ho de dir. Els adjectius no apareixen gaire només quan parla de com vol fer aquest cant a València i li posa els adjectius per descriure'l, però quan parla sobre els elements quotidians de València els adjectius no són molt presents. Com que parla d'elements quotidians utilitza un registre col·loquial i es poden veure algunes comparacions, a la línia 9 compara el seu cant com la sortida del sol ja que va creixent. Utilitza frases curtes, sense moltes complexitats ja que vol mostrar tranquil·litat i no fa gaires enumeracions. A més a més podem dir que el canvi de to, ja que passa de quotidià a emotiu, ens genera un anticlímax ja que canvia completament fins i tot fa unes exclamacions per donar èmfasi que contrasten amb el to quotidià del principi.

Conclusió:
Amb aquest poema l'autor ens fa el cant a València indirectament parlant de les coses quotidianes que són les que més li agraden d'aquesta ciutat i ho fa mitjançant un diàleg interior, però també indirectament ja que està escrit amb la segona persona del singular i amb l'ajut dels diferents tons que agafa, li dóna diferents possibilitats de parlar d'un mateix tema.