A SANT VICENT FERRER


EPÍSTOLA AMB SEGELL URGENT

A BOQUETA NIT


Escric sota una lluna amarga com la fel.
(Ja sé que açò que em passa no és res de l´altre món..)
ojoooooooooooooooooo.jpg
tristesa

Tinc l´ànima coenta com la planta d´un peu.

Em pesen les sabates com si fossen de plom.
No tinc ganes d´escriure, si vols que et parle clar.
Només tinc ganes, ara de rascar-me els genolls.

M´he assegut un moment mentre es calfa el sopar.
S´ou, baix, la melodia tendra del Limelight.
Un infant plora i plora en el pis del costat.

La meua dona jau, fa deu dies, al llit.
No tenim ganes de ja de parlar, de dir res.
Per la finestra, oberta, ve l´escàndol dels grills.

Tinc que posar-me a escriure´t, car no hi ha altre remei.
T´escriuen els poetes, i jo sóc un poeta.
Dec d´escriure un poema a San Vicent Ferrer.

Açò es tot: ací em tens. Sent que l´ànima em crema,
ací, com un taló ben coent, ben amarg.
L´aire fi de mar em golpeja a l´esquena.

¿He de dir que tu ets un gran valencià
i he de dir tot això i allò de ``nostra parla´´
i he de cantar la teua lucidesa allà a Casp,

i el teu verb, i la teva voluntat unitària
als mapes i l´Església, i el goig dels teus miracles,
i el teu nom com a pedra que cau, de sobte, en l´aigua?

M´afluixaré els cordons ─ permet ─ de les sabates.
O em quedaré , dempeus, descalç sobre el s taulells.
Diré una lletania de quatre coses clares.

M´esmolaré la llengua, si vols, en un rastell.
Em llavaré les mans amb aigua i sabó.
Em tallaré les ungles ben acuradament.

Mira: he de lluitar: Déu em vol vencedor.
No em dónes, doncs, la pau, car me la vull guanyar.
El cor em creix i em creix, com el pa en l´alcavor,

mentre vaig, vinc i torne. No em dónes, doncs, doncs, la pau
ni la serenitat: són un luxe, només,
i no estem per luxe. Vull anar i tornar

i fer el meu camí, cada jorn, ardentment.
El meu camí, les meues coses, calentes, meues.
Dóna´m lluita, car jo ja posaré el demés.

Que en facen les paraules servei concret de pedres
pr tirar-les a un riu o tirar-les a un cap.
Deixa´m, així, dempeus: açò, només, et pregue.

Dóna´m lluita, car no vull posar-me a adorar
es ídols imbecils de les paraules, ara
que és el temps d´agafar-les com ganivets o malls.

És el temps d´agafar-les i de fer-les foc i flama,
de dir açò i allò clarament i tenaç.
Dóna´m lluita i motius de plany o d´esperança.

Si no tingués què dir tapa´m la boca amb fang.
No em deixes a la vora de l´ègloga i de dàlies.
No vull trair qui lluita, qui passa son o fam.

No em dones, doncs, la pau. Et demanaré altra cosa.
Solament que em sostingues ben calent, ben humà.
El camí de la punxa conclou sempre en la rosa.

Jo sóc un altre entre tants: em sent un entre tants
que agafen el tramvia i ploren, cada jorn,
silenciosament, quasi sense plorar.

Europa em dol i els dies de la seua tristor
Europa em dol i em dol ben concreta i calenta,
com un pa que es fa agre de no portar-lo al forn.

Com un pa entre mantes d´una por inconcreta,
que creix i creix amb una tristíssima buidor.
És l´hora de creuar-lo amb una ganiveta,

és l´hora violenta, per fi, de la saó¡
És l´hora clara i alta dels cors i dels peus oberts.
De dir allò que hi manca. I de dur el pa al forn.

De cremar les paraules i de fer, del fum, el llenç
que òmpliga el món, la tarda, altra vegada el món.
És l´hora de parlar clar i ras, Sant Vicent.

( ¿O de seure´s a un còdol i callar ja de tot? )


Audio de A Sant Vicent Ferrer





1. Vocabulari


Fel: bilis

Lletania: súplica, consistent en una sèrie de peticions o d'invocacions breus, a les quals hom respon cada vegada amb un refrany.

Rastell: rasclet

Alcavor: Cambreta superior del forn de coure pa, de coberta en forma de volta.

Malls: Martell gros i feixuc, de mànec llarg, que empren els forjadors, els picapedrers i els mecànics.

Ègloga: Composició del gènere bucòlic que idealitza la vida dels pastors i, en general, la vida camperola.

Dàlies: Gènere de plantes herbàcies perennes.

Agre: Que té una acidesa desagradable.

Llenç: Tela de lli o de cànem que hom solia teixir en el teler a mà o Cadascuna de les façanes i parets d'un edifici.

Còdol: Fragment de roca dura, de dimensions variables, allisat i arrodonit per l'acció de les aigües i el rodolament.


2- Comentari de text


Context:
Aquest poema pertany al llibre "La nit", escrit al 1956, quan l'autor, Vicent Andrés Estellés tenia 32 anys.

Tema:
Aquest poema va dedicat a Sant Vicent Ferrer.
L'autor tracta d'expressar la tristesa que sent, derivada per la desgracia de la pèrdua de la seva filla, per la malaltia de la seva dona que esta al llit, i sobretot pel seu cansament respecte el dia a dia.
Al llarg del poema, el poeta va explicant com és el seu esgotament continu, i intentar demanar ajuda a Sant Vicent Ferrer.
Estellés no busca la pau, sinó la protecció del Sant. A més durant tot el poema, parla de la misèria de vida que te, el que és capaç de fer per rebre la protecció que busca i per últim la reflexió que fa sobre la vida.
Vol transmetre com a poeta que és, el dolor que sent al sant al qui admira i així, a l'hora demostrar el respecte i la idolatria que sent cap a ell.

Estructura:
Externa: És un tercet amb versos alexandrins, d´art major i rima lliure. Esta dividit en 24 estrofes de 3 versos cada una, més un últim vers separat de la resta del poema.

Interna: L'obra esta Formada per 3 parts:
- La primera part són els quatre primers versos, i és on explica la seva tristor i els seus depriments dies.
- La segona part va des de la estrofa 4 fins a la estrofa 8, i és on parla del Sant i l´afalaga.
- La tercera part va des de la estrofa 9 fins a la 19 i és on li demana al Sant la seva protecció, que el sostingui ben calent, ben humà.
- I la quarta i última part va des de la estrofa 20 fins al final de tot, i és on el poeta, dona una visió pessimista de com veu la vida

To poètic:
És un poema trist i pessimista, on es plasma la tristesa d'Estelles, i es pot arribar a sentir el seu patiment. A més al principi, al primer vers, es pot veure clarament quan diu "una lluna amarga com la fel", que vol dir que ell quan mira la lluna, la veu amarga i trista.
L´al·lusió a Sant Vicent, és un altre toc trist, perquè és del cel el sant, com la seva filla difunta.
Tot el poema és molt profund i ho demostra explicant amb exemples, i dóna la sensació de una immensa sensibilitat.

Recursos formals:
Al principi és el poema te una destaca ble abundància de comes, molt pausat, però en la segona part no hi han tantes, hi han encabalgaments, que fan que s´acceleri més i tingui més sentiment la paraula. Hi han també repeticions de paraules.
Les frases són curtes, i hi han exageracions ( m´esmolaré la llengua, si vols, en un rastell), hi han anglicismes( limeligh )., hi han repeticions ( i i i i ) paral·lelismes ( i he de dir.. i de cantar...), , d'aquests hi ha uns quants

Conclusió:
Per a confluir aquest comentari de text podríem dir que aquest és un poema bastant curiós, ja que és un dels pocs poemes de Vicent Andrés Estellés on es pot veure una immensa tristesa, uns sentiments amargs i una desesperació clara.